En aquest post, analitzarem algunes sentències jurídiques referides a la instal·lació d’ascensors que puguin ser d’interès pràctic.
Deure contribució de tots els comuneros a les despeses d’instal·lació d’ascensor encara quan el títol constitutiu exonera als locals del pagament de despeses de manteniment d’ascensor i escala.
Conseqüentment aquesta Sala ha de declarar que: donat el cas d’un títol que constitueix una Comunitat de Propietaris d’un edifici sense ascensor, on figuri una clàusula en el sentit d’eximir als propietaris d’alguns elements privatius de contribuir a les despeses de manteniment d’ascensor, suposa, pel cas que s’acordi la seva instal·lació, que els propietaris dels elements privatius no resten per aquella exempció eximits de contribuir proporcionalment a les quotes corresponents a la instal·lació de l’aquest ascensor, en suposar la instal·lació un benefici per l’habitabilitat i accessibilitat de l’edifici el qual incrementa el valor del mateix en conjunt i beneficia a tots els copropietaris. (Sala civil i Penal, Seco. 1ª, Sentencia 61/2013, de 31 d’octubre).
No es pot acordar la instal·lació de l’ascensor sol·licitat per un propietari major de 70 anys per no haver-se aportat el projecte d’execució d’obra.
Així mateix, i això és essencial, no existeix en les actuacions un projecte tècnic que avali i garanteixi la seguretat, estabilitat de l’immoble, la seva repercussió en l’ús dels altres elements comuns de l’accés. El que implica que l’autorització de la instal·lació xoqui frontalment amb l’execució material del projecte. Això és, no consta la bondat tècnica del projecte i la seva execució que, per altra repercutiria en un benefici i millora substancial de l’immoble amb repercussió en els elements privatius. No cal oblidar que una cosa és el pressupost de l’obra i una altra diferent el projecte tècnica de la mateixa. (SAP de Barcelona, Sec. 11ª, de 10 d’octubre de 2014).
Resolució del contracte d’arrendament per la realització d’obres no consentides consistents en la instal·lació d’ascensor i escala per l’entitat pública subarrendataria per a servei públic.
Dau, doncs, que la instal·lació de l’ascensor i de l’escala, comunicant amb la planta baixa amb la principal, és obra modificativa de la configuració dels locals, la seva execució, conforme al Art. 23 de la LAU, al que es remet l’Art. 30 de la mateixa, exigia el consentiment de l’arrendador, expressat per escrit, la qual cosa no consta acreditat en actuacions, sense que calgui invocar el seu coneixement de tals obres-el que tampoc ha quedat acreditat de forma concloent-, doncs es té dit amb reiteració que conèixer no és consentir i no constant en actuacions actes de la propietat que reuneixin el caràcter inequívoc propi dels facta concludentia dels quals derivar la implícita aquiescència d’aquella a les obres (així sentències del Tribunal Suprem de 16 d’abril de 1985, 26 de maig de 1986 i 22 de desembre de 1992,entre altres) ha de concloure’s que les mateixes van ser realitzades sense el consentiment de la part *actora arrendadora.
Finalment, ha de rebutjar-se l’al·legació de la demandada que la instal·lació de l’ascensor va ser per mandat municipal en compliment de l’eliminació de barreres en locals de servei públic, doncs com amb tot encert raona el jutge a quo, la actora va arrendar els locals a la demandada per ser destinats a oficines. No els va arrendar a una entitat pública per ser destinats a un servei públic, per la qual cosa l’ús per l’arrendatària dels locals per a la destinació pactada no precisava la instal·lació d’un ascensor i d’una escala, aparta dels comunitaris. La necessitat de les obres deriva d’haver subarrendat la demandada els locals a una entitat pública per a un servei públic, precisant per a això complir uns requisits d’accessibilitat que l’ús privat no requereix. I així ho manifesten tots dos perits. (SAP de Barcelona, Sec. 13ª, 275/2014, de 4 de juny).
